Poemes

Les classes de COED sempre les començam amb la lectura d'un poema. I aquesta entrada l'aniré actualitzant amb alguns dels poemes que llegim...

 Ara Mateix - Miquel Martí i Pol


Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Desolació - Joan Alcover 

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir
, 
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta; 

mes branques una a una va rompre la tempesta, 

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí 

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, 

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca; 

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; 

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort. 

La meva amiga com un vaixell blanc - Joan Salvat Papasseit 

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit
-Oh, amat, no temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava

ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-

I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:

-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,

i jo era alhora l'heroi i l'esclau:

-No et deixaré

et diré el nom d'amiga.

La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços

-ja era el seu ventre més alt i més fort.

I a cada pit un vermell:

dues brases

com la punxada del llavi i del cor.

Te Quiero - Mario Benedetti 

Tus manos son mi caricia 

mis acordes cotidianos 

te quiero porque tus manos 

trabajan por la justicia 

si te quiero es porque sos 

mi amor mi cómplice y todo 

y en la calle codo a codo 

somos mucho más que dos 

tus ojos son mi conjuro 

contra la mala jornada 

te quiero por tu mirada 

que mira y siembra futuro 

tu boca que es tuya y mía 

tu boca no se equivoca 

te quiero porque tu boca 

sabe gritar rebeldía 

si te quiero es porque sos 

mi amor mi cómplice y todo 

y en la calle codo a codo 

somos mucho más que dos 

y por tu rostro sincero 

y tu paso vagabundo 

y tu llanto por el mundo 

porque sos pueblo te quiero 

y porque amor no es aureola 

ni cándida moraleja 

y porque somos pareja 

que sabe que no está sola 

te quiero en mi paraíso 

es decir que en mi país 

la gente viva feliz 

aunque no tenga permiso 

si te quiero es porque sos 

mi amor mi cómplice y todo 

y en la calle codo a codo 

somos mucho más que dos.